Com va començar tot això

El juny de 1945 penja al tauler d’anuncis de la plaça del camp de presoners un full que diu:

Cerco algun col∙lega organer per tenir-hi un contacte d‘amistat
Eusebius Schäbung del clot 28, Plocke 14
entre el carrer 11 direcció Rimini i el 6 direcció San Marino

D’aquesta manera es van trobar dos organers i per iniciativa i sota la direcció del mestre d’orgue Werner Renkewitz, que era llavors el sergent major I./274, va començar una història gran i emotiva.

L’orgue dels presoners de Rimini feta de deixalles

Llaunes de conserva i capses de galetes es converteixen en tubs d’orgue. De 50 caixes de fusta per al transport d’aliments es construeixen salmers, de fils de ferro se’n fan corredores, pantalons i sabates de pell vells i un jaqué de soldat serveixen per fer juntures de les ventalloles i salmers. Van fondre llaunes buides i així van aconseguir estany per soldar. El capellà del campament va fer costat a l’empresa i va mirar d’aconseguir altres materials de fora del campament. entre els presoners hi havien artesans, artistes, arquitectes, i poc a poc es va formar un grup de 12. Al principi, els guardes anglesos i americans del campament van observar l’empresa amb una certa malfiança: no fos que aquells presos construïssin armes.

Al cap de tres mesos ja es beneeix l’orgue

Després de tres mesos i 3.600 hores de treball, dia 13 de setempre de l’any 1945, a les 20’15 ja van sonar els primers tons d’aquell orgue, i dos dies més tard, el diumenge, 15 de setembre, l’orgue es va beneir amb tota solemnitat. L’orgue està col∙locat a l’aire lliure ran de la platja damunt una bastida de quatre metres d’alçada, artísticament ajustat de fustes i prestatges serrats a mà, en el prospecte hi ha un principal de 8 peus, dues portes a dreta i esquerra i una creu que corona tot l’instrument en el centre: una obra d’art feta de deixalles de guerra.

Per a la benedicció de l’orgue assisteix el bisbe de Rimini. Tot plegat va ser una gran festa molt emotiva. Allí es van trobar reunits, molt presoners, vigilants, comandants, oficials i soldats de tot ordre: alemanys, americans,anglesos, francesos, polonesos i italians, els enemics d’abans ara units en una festa solemne.

Tots junts hem fet una cosa inhabitual, ben mirat, una cosa impossible de fer. L’orgue sona. Un organista va compondre tot un concert expressament per a la benedicció de l’orgue, va cantar tot un cor de 1.000 homes, i el mossèn va dir unes paraules ben emotives: «Prenen exemple d’aquest orgue. Els tubs de l’orgue, petits i grossos, tots sonen alhora, tots donen tot el que tenen i ho fan en profit del resultat.» El bisbe dóna la benedicció i un miler d’homes canta «Großer Gott, wir loben dich» (Te Deum, laudamus). L’orgue reb el nom de jubilate.

D’aquell dia ençà l’orgue sona a la missa del matí i a les 22.30 torna sonar. Un presoner va relatar: «La vista d’aquell orgue era d’una bellesa incomparable, particularment a la nit quan la lluna plena il∙luminava aquell prospecte. Davant el cel meridional estrellat destacava fortament aquella creu enmig de l’orgue.»ri4

El so de l’orgue transforma el homes i la vida d’aquell camp de concentració. L’harmonia s’encomana a presoners i vigilants, es produeix una atmòsfera de pau.

 

Aquell orgue petit esdevé un gran orgue de concert

L’orgue no hauria pogut passat un hivern a l’aire lliure i per això ja a la tardor del 1945 es va construir una nau per a l’instrument. Els presoners converteixen el que havia estat un hangar per a avions en una «sala alemanya» amb 4.000 llocs i una orferta abundosa de concerts i representacions de teatre (es conserven encara molts programes). Per la missa del Gall del Nadal del 1945, l’orgue ja son dins el seu lloc nou amb alguns registres nous. La disposició del teclat és:

Principal 8‘, Tapadet 8‘, Octava 4‘, Flauta 4‘, Nasard 3‘, Superoctava 2‘, Tercera 1 3/5‘, Mixtura triple 1 1/3‘. El pedal: Subbaix 16‘, Burdó 8‘, Corn de nit 4‘, Trombó 16‘. En total, 502 tubs. El teclat té 48 tecles. La manxa és hidràulica.

El general anglès va treure a concurs entre els presos la decoració pintada de l’orgue. A les portes laterals, el pintor Peter Recker hi van pintar dos àngels dins un jardí de flors, un amb un llaüt i l’altre amb un violí. En el centre del prospecte, el tub ut greu del registre principal va substituir la creu que hi havia abans. Amb el temps s’organitzen sèries de concerts d’orgue amb una orquestra de campament d’ha anat ajuntant, hi ha concerts simfònics, estrenes d’obres, oficis religiosos. Es conserven informes que conten que l’orgue sona del matí fins al vespre. I així segueix dos anys sencers, fins 1947. Aviat es va fer famós l’organista Werner Renkewitz i el seu orgue de presoners. El diplomàtic anglès i que havia estat ministre d’Alemanya, John Hynd, i el cardenal bisbe de Berlin, Konrad von Preysing baixen fins a Rimini per sentir l’orgue. Els anglesos estaven tan impressionats d’aquell orgue que fins i tot junt amb els seus constructors la volien «segrestar» i endur-se-la a Anglaterra.

ri1_web

Quan es va disoldre el campament de presos, l’orgue es va posar dins una església de Rimini. Un incendi la va destruir. Només es conserven trossos carbonitzats.

L’orgue segueix sonant

L’orgue de Rimini: una història veritable. La història de la sort tràgica de soldats, una història de guerra i de pau, una història impressionant d’homes a favor d’homes. Un orgue petit, convertit en símbol de la voluntat de sobreviure de tot un conjunt d’homes. La construcció i el so de l’orgue van aixecar l’ànim d’aquells homes, els van donar força i el més increïble i fascinador és que encara sona encara avui després de 70 anys. Molts supervivents del campament Rimini-Belaria i tots els qui van sentir l’orgue encara avui el seu record els colpeix fins a plorar d’emoció. El record de l’orgue, d’aquell sentir-se aplegats, la voluntat de sobre viure, aquell cant de Großer Gott wir loben dich, són coses que no s’obliden, que resten per tota la vida.

Ho conten gent de més de noranta anys. Molts han tornat algunes vegades a Rimini a veure l’orgue, a recordar aquell temps. En una ressenya de diari de l’any 1945 es pot llegir:

«Peça magnífica de tot el campament, més que romanticisme robinsonià. Aquest, orgue fet de llaunes de conserves i de la pell de sabates, no es pot dir verament que és un testimoni que confirma que fins i tot els espants i misèries de molts anys de guerra no són capaços de matar el desig adent que sent l‘home per la bellesa i per les coses nobles? Testimoni que diu a tot aquell que ho posi en dubte, q ue d’aquí en pot treu coratge per tornar creure en la bondat de l’home.»

El teclat de l’orgue porta la inscripció: Tot aquell que algun dia toqui aquestes tecles, que pensi amb pietat i temor en aquell temps obscur i en aquells presoners.

Com podria seguir avui aquesta història?

El nostre somni és que l’orgue de Rimini torni existir com a record, requeriment i símbol de pau a Europa. Dia 8 de maig de l’any que ve 2015 comença la marxa. Hi ha el propòsit de recollir diners durant 4 anys, durant un any es preveu que es facin plans i comenci la construcció; i l’any 2020 començarà un itinerari d’aquest futur orgue de la pau a través d’Europa, des dels països escandinaus fins a Rimini. 75 anys de pau a Europa, 75 concerts i 75 Estats.

Si voleu cooperar, ho podeu fer de moltes maneres:

  • Divulgar la història de Rimini
  • Traduir aquest text (pels qui no sàpiguen català)
  • Cercar qui vulgui ajudar a finançar el projecte
  • Subvenció monetària

Un orgue petit causa sensació

En els anys 60 es va escampar ràpidament aquesta història d’un orgue de presoners. Hi ha molts informes de diaris. La iniciativa ve de Michael Grüber, D-Horb a.N. (Juliol 2014): www.rimini-orgel.de

 

Adreça: Michael Grüber
Markstr. 8
D- 72160 Horb am Neckar
Tel. 07451 / 900 79 92
Michael.Grueber@gmx.de
www.Organpromotion.org

Translation by Xavier Moll